miércoles, 27 de septiembre de 2017

Locus amoenus 6

Durango y Darío subido a un fresno del prado Molín junto al río Sella, Avalle, concejo de Parres, Asturias
Foto: Mercedes Ochoa

lunes, 25 de septiembre de 2017

Puerta

Instalación frente a una de las puertas de entrada al claustro del convento de Santo Domingo de Jaén,
portada y claustro obra de Eufrasio López de Rojas, Noche Jahenciana, 23.09.17, Foto: Antonio Erena

domingo, 24 de septiembre de 2017

El cantante de la semana 66

Tito Schipa (27.12.1888-16.12.1965)

Core 'ngrato, Salvatore Cardillo
Vivere, Cesare Andrea Bixio

Oggi che magnifica giornata
che giornata di felicità,
la mia bella donna se n'è andata
m'ha lasciato al fine in libertà.
Son padrone ancor della mia vita
e goder la voglio sempre più,
ella m'ha giurato nel partir
che non sarebbe ritornata mai più.

Vivere,
senza malinconia.
Vivere,
senza più gelosia.
Senza rimpianti
senza mai più conoscere cos'è l'amore,
cogliere il più bel fiore
goder la vita e far tacere il cuore.

Ridere,
sempre così giocondo.
Ridere,
delle follie del mondo.
Vivere,
finchè c'è gioventù
perchè la vita è bella
la voglio vivere sempre più.

Spesso la commedia dell'amore
la tua donna recitar ti fa,
tu diventi allora il primo attore
e ripeti quello che vorrà.
Sul terz'atto scende già la tela
finalmente torna la realtà,
è la tua commedia dell'amor
che in una farsa trasformata sarà.

Vivere,
senza malinconia.
Vivere,
senza più gelosia.
Vivere pur se al cuore
ritorna un attimo di nostalgia.
Io non ho più rancore,
e ringrazio chi me l'ha portata via.

Ridere,
sempre così giocondo.
Ridere,
delle follie del mondo.
Vivere,
finché c'è gioventù
perchè la vita è bella
la voglio vivere sempre più.
------------------------------------------
Hoy, ¡qué magnífica jornada,
qué jornada de felicidad!,
mi bella mujer se ha marchado,
me ha dejado al fin en libertad.
Todavía soy dueño de mi vida
y gozarla quiero más y más,
ella me ha jurado al partir
que no volvería nunca más.

Vivir,
sin melancolía.
Vivir,
sin más celos.
Sin arrepentimientos,
sin nunca más conocer el amor,
tomar la flor más hermosa
disfrutar de la vida y callar el corazón.

Reír,
siempre tan contento.
Reír,
de la locura del mundo.
Vivir,
mientras quede juventud,
porque la vida es bella
la quiero vivir más y más.

A menudo la comedia del amor
tu esposa te hace recitar,
te conviertes entonces en protagonista
y repites aquello que ella quiere.
En el tercer acto cae el telón
y vuelve finalmente la realidad,
y tu comedia del amor
en una farsa se transformará.

Vivir,
sin melancolía.
Vivir,
sin más celos.
Vivir, por si al corazón
vuelve un momento de nostalgia.
Yo no tengo más rencor,
y doy gracias al que me la ha sacado fuera.

Reír,
siempre tan contento.
Reír,
de la locura del mundo.
Vivir,
mientras quede juventud,
porque la vida es bella
la quiero vivir más y más.

Vivere, Cesare Andrea Bixio
          (trad. Antonio Erena)

jueves, 21 de septiembre de 2017

Ashberiana

Pie del grabado: Field Notes, Baltimore Oriole 8/100 etching M. Terauds 2010
(Cuaderno de campo, oropéndola de Baltimore, aguafuerte nº 8/100, Marina Terauds, 2010)
Artículo de la página web de la New Hampshire Public Television dedicado a la oropéndola de Baltimore (se puede escuchar su canto)

What time the orioles came flying
Back to the homes, over the silvery dikes and seas, 
The sad spring melted at a leap, 
The shining clouds came over the hills to meet them.
The old house guards its memories, the birds
Stream over colored snow in summer
Or back into the magic rising sun in winter.
They cluster at the feeding station, and rags of song
Greet the neighbors. 'Was that your voice? '
And in spring the mad caroling continues long after daylight
As each builds his hanging nest
Of pliant twigs and the softest moss and grasses.
But one morning you get up and the vermillion-colored
Messenger is there, bigger than life at the window.
'I take my leave of you; now I fly away
To the sunny reeds and marshes of my winter home.'
And that night you gaze moodily
At the moonlit apple-blossoms, for of course
Horror and repulsion do exist! They do! And you wonder, 
How long will the perfumed dung, the sunlit clouds cover my heart? 
And the some morning when the snow is flying
Or it lines the black-fir trees, the light cries, 
The excited songs start up in the yard! 
The feeding station is glad to receive its guests, 
But how long can the stopover last? 
The cold begins when the last song retires, 
And even when they fly against the trees in bright formation
You know the peace they brought was long overdue.
  
En aquella hora en que las oropéndolas llegaron volando
de vuelta a los hogares, sobre los canales y mares plateados,
la triste fuente se derritió en un salto,
las brillantes nubes cruzaron las colinas para encontrarlas.
La vieja casa guarda sus recuerdos, los pájaros
fluyen sobre teñida nieve en verano
o vuelven al mágico sol naciente en invierno.
Ellas se agrupan en la estación de la siembra, y con retazos de canción
saludan a los vecinos. '¿Era ésa tu voz? '
Y en primavera el loco canto continúa mucho después de irse el día,
al igual que cada una construye su nido colgante
de ramitas flexibles y suavísimo musgo y hierbas.
Pero una mañana te levantas y el mensajero de color bermellón
está ahí, más grande que la vida en la ventana.
'Me despido de vosotros; ahora vuelo lejos
a las soleadas cañas y pantanos de mi casa de invierno.'
Y esa noche miras melancólico
a las flores de manzana iluminadas por la luna; por supuesto
¡el horror y la repulsión existen! ¡Existen! Y te preguntas,
¿cuánto tiempo el oloroso estiércol, las nubes iluminadas por el sol cubrirán mi corazón?
Y alguna mañana, cuando la nieve está revoloteando
o cubre los abetos negros, ¡los gritos suaves,
las excitadas canciones comienzan en el patio!
La estación de la siembra se alegra de recibir a sus huéspedes;
pero, ¿cuánto tiempo puede durar la parada?
El frío comienza cuando la última canción se retira,
e incluso cuando ellas vuelan cerca de los árboles en brillante formación
sabes que la paz que trajeron fue hace mucho tiempo.

John Ashbery, The Orioles (Las oropéndolas), trad. Antonio Erena

lunes, 18 de septiembre de 2017

jueves, 14 de septiembre de 2017

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Parecidos razonables 17

Francisco del Castillo el Mozo, iglesia de San Pedro, Torredonjimeno
Foto: Rafael Alarcón Sierra
Simón González, catedral de Santa Catalina de Alejandría, Cartagena de Indias
Foto: Emiliano Rodríguez

lunes, 11 de septiembre de 2017

jueves, 7 de septiembre de 2017

Secesión 2

Louis Maurer, The True Issue or "Thats Whats the Matter" (La verdadera cuestión o "eso es lo que importa"), 1864
(McClellan intenta mediar entre Abraham Lincoln y Jefferson Davis), Sociedad Histórica de Pennsilvania
Secesión 1, anterior entrada del blog
Fotogramas 37, anterior entrada del blog

Els pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des de 1977 –publicats en el BOE de 30 d’Abril de 1977– reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. Així mateix, l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides i l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia estableix entre els seus propòsits fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de l’autodeterminació dels pobles.
La Constitució espanyola de 1978 determina en l’article 96 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part del seu ordenament intern i, en l’article 10.2, estableix que les normes relatives als drets fonamentals i les llibertats públiques s’interpretaran d’acord amb els tractats internacionals aplicables en aquesta matèria.
El Parlament de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Així es va manifestar en la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i ratificada en la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, en la Resolució 631/VIII del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, adoptada el 10 de març de 2010. Més recentment, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI, adoptada el 6 d’octubre de 2016, sobre l’orientació política general del Govern, han afirmat el dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l’autodeterminació i han constatat una majoria parlamentària favorable a la independència.
Paral·lelament, la Resolució 1999/57, sobre Promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, va proclamar els llaços indissolubles entre els principis consagrats a la Declaració Universal del Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica. En aquest context, la gestió pública democràtica ha estat acceptada internacionalment com un dels pilars de la societat contemporània i està indissociablement vinculada, entre d’altres, al dret a la participació política directa i indirecta dels ciutadans i al dret a la llibertat i a la dignitat humana, incloent-hi la llibertat d’expressió i d’opinió, la llibertat de pensament i la llibertat d’associació, drets reconeguts als principals tractats internacionals universals i europeus de protecció dels Drets Humans. Així doncs, afirmen que la gestió democràtica de qualsevol discrepància política s’ha de produir amb el ple respecte a aquests drets humans i llibertats fonamentals.
En dictàmens recents, el Tribunal Internacional de Justícia afirma que, durant la segona meitat del segle XX hi ha hagut casos de nous estats que han exercit el dret a l’autodeterminació sense que l’exercici d’aquest dret a decidir fos motivat per la fi de l’imperialisme. El Tribunal constata que el dret a decidir dels pobles ha evolucionat i que en contra d’aquesta evolució no ha sorgit cap norma ni costum en ordre internacional que prohibeixi aquestes noves pràctiques. L’única limitació a la legitimitat de l’exercici del dret a decidir que el Tribunal considera vigent és el recurs il·lícit de la força o d’altres violacions greus de normes de dret internacional.
L’aprovació d’aquesta Llei és la màxima expressió, doncs, del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 en què, en la decisió que pren el Parlament de Catalunya de culminar el procés amb la convocatòria del referèndum d’autodeterminació, hi conflueixen la legitimitat històrica i la tradició jurídica i institucional del poble català – només interrompuda a llarg dels segles per la força de les armes–, amb el dret d’autodeterminació dels pobles consagrat per la legislació i la jurisprudència internacionals i els principis de sobirania popular i respecte pels drets humans, com a base de tot l’ordenament jurídic.
L’acte de sobirania que comporta l’aprovació d’aquesta Llei és l’opció necessària per poder exercir el dret dels catalans a decidir el futur polític de Catalunya, especialment després de la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978 que representa l’anul·lació parcial i la completa desnaturalització de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 – aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble de Catalunya– mitjançant la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional.
Aquesta Llei representa la resposta democràtica a la frustració generada pel darrer intent promogut per una majoria molt àmplia d’aquest Parlament per garantir al poble de Catalunya el ple reconeixement, la representació i participació en la vida política, social, econò- mica i cultural de l’Estat espanyol sense cap tipus de discriminació.
En el procés previ, s’han fet tots els esforços per trobar una via acordada perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. El Parlament, atenent al mandat majoritari del poble de Catalunya, assumeix la plena representació sobirana dels ciutadans una vegada que s’han esgotat totes les vies de diàleg i negociació amb l’Estat.
En prendre la transcendental decisió d’aprovar aquesta Llei, el Parlament de Catalunya expressa la voluntat majoritària del poble, del qual emanen els seus poders, fent ús de la representativitat legal i democràtica amb l’objectiu de posar en mans dels catalans i les catalanes la decisió sobre el futur polític del país amb l’eina més radicalment democràtica de la qual disposem: el vot.

Llei del referèndum d’autodeterminació, Preàmbul
Butlletí del Parlament de Catalunya, 6.09.2017

Cóncavo

Ramón Mª del Valle Inclán (28.10.1866-5.01.1936)
sentado y de perfil, foto: Moreno (1930)
Espejo cóncavo, Iñaki Gabilondo
Distorsión, anterior entrada del blog

MAX: Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato.
DON LATINO: ¡Estás completamente curda!
MAX: Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.
DON LATINO: ¡Miau! ¡Te estás contagiando!
MAX: España es una deformación grotesca de la civilización europea.
DON LATINO: ¡Pudiera! Yo me inhibo.
MAX: Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas.
DON LATINO: Conforme. Pero a mí me divierte mirarme en los espejos de la calle del Gato.
MAX: Y a mí. La deformación deja de serlo cuando está sujeta a una matemática perfecta, Mi estética actual es transformar con matemática de espejo cóncavo las normas clásicas.
DON LATINO: ¿Y dónde está el espejo?
MAX: En el fondo del vaso.
DON LATINO: ¡Eres genial! ¡Me quito el cráneo!
MAX: Latino, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España.
DON LATINO: Nos mudaremos al callejón del Gato.
MAX: Vamos a ver qué palacio está desalquilado. Arrímame a la pared. ¡Sacúdeme!
DON LATINO: No tuerzas la boca.
MAX: Es nervioso. ¡Ni me entero!
DON LATINO: ¡Te traes una guasa!
MAX: Préstame tu carrik.
DON LATINO: ¡Mira cómo me he quedado de un aire!
MAX: No me siento las manos y me duelen las uñas. ¡Estoy muy malo!
DON LATINO: Quieres conmoverme, para luego tomarme la coleta.
MAX: Idiota, llévame a la puerta de mi casa y déjame morir en paz.
DON LATINO: La verdad sea dicha, no madrugan en nuestro barrio.
MAX: Llama.

Ramón Mª del Valle-Inclán, Luces de bohemia, escena decimosegunda (fragmento)

martes, 5 de septiembre de 2017

Triples (+5) 15 - Parecidos razonables 16

Domingo Lois de Monteagudo, Iglesia de la Encarnación, Montefrío
Foto: Diego González Ponce
Luis Gilbert, Baltasar Dreveton y Ventura Rodríguez, Iglesia del Colegio de Santa Victoria, Córdoba
Fuente: www.artencordoba.com
Pietro Bianchi, Basílica de San Francisco de Paula, Nápoles
Fuente: www.chiesadinapoli.it
Thomas Jefferson, Rotonda de la Universidad de Virginia
Fuente: www.romancesco.blogspot
Fernando Bonsignore, Iglesia de la Gran Madre de Dios, Turín
Fuente: www.blogodisea.com
Giorgio Grognet de Vassé, iglesia de la Asunción (la Rotonda), Mosta, Malta
Foto: Luis Aguayo
John Russell Pope, Eggers y Higgins, Monumento a Thomas Jefferson, Washington
Fuente: Wikipedia
Panteón de Agripa, Roma
Fuente: www.3viajes.com

lunes, 4 de septiembre de 2017

Obituarios 24

John Ashbery (28.07.1927-3.09.2017) en Water Mill, Nueva York, 1964
Foto: John Jonas
Elogio de la poesía que no se entiende, Andreu Jaume

Somewhere someone is traveling furiously toward you,
At incredible speed, traveling day and night,
Through blizzards and desert heat, across torrents, through narrow passes.
But will he know where to find you,
Recognize you when he sees you,
Give you the thing he has for you?

Hardly anything grows here,
Yet the granaries are bursting with meal,
The sacks of meal piled to the rafters.
The streams run with sweetness, fattening fish;
Birds darken the sky. Is it enough
That the dish of milk is set out at night,
That we think of him sometimes,
Sometimes and always, with mixed feelings?

En algún sitio alguien está viajando furiosamente hacia ti,
a una velocidad increíble, viajando día y noche,
a través de ventiscas y del calor del desierto, a través de torrentes, a través de desfiladeros.
¿Pero sabrá dónde encontrarte,
reconocerte cuando te vea,
darte la cosa que tiene para ti?

Apenas nada crece aquí,
sin embargo, los graneros están rebosando de harina,
los sacos de harina apilados hasta las vigas.
Los arroyos corren con dulzura, engordando a los peces;
los pájaros oscurecen el cielo. ¿Es suficiente
que el plato de leche esté preparado por la noche,
que pensemos en él algunas veces,
algunas veces y siempre, con variados sentimientos?

John Ashbery, En la granja del norte (At North Farm), del libro Una ola (A Wave), trad. Antonio Erena

Desolación 7


Velázquez, El bufón Calabacillas (The jester Calabazas), Cleveland Museum of Art
La risa universal, Vicente Verdú

domingo, 3 de septiembre de 2017

El cantante de la semana 63

Arleen Augér (13.09.1939-10.06.1993)
Piangerò la sorte mia, Julio César en Egipto, Händel

V.-
Ihr habt nun Traurigkeit;
aber ich will euch wiedersehen,
und euer Herz soll sich freuen,
und eure Freude soll niemand
von euch nemmen.
(Johannes 16, 22)

Ich will euch trösten,
wie einen seine Mutter tröstet.
(Jesaja 66, 13)

Sehet mich an:
Ich habe eine kleine Zeit
Mühe und Arbeit gehabt
und habe großen Trost gefunden.
(Jesus Sirach 51, 35)

V.-
Ahora estáis afligidos;
pero yo os volveré a ver,
vuestro corazón se regocijará
y nada podrá privaros
de vuestro gozo.
(San Juan 16, 22)

Os consolaré,
como una madre consuela a su hijo.
(Isaias 66, 13)

Mírame:
qué escaso tiempo de fatigas
y trabajos he vivido
y he hallado un gran consuelo.
(Sirácides o Eclesiástico 51, 27)