 |
| Louis Maurer, The True Issue or "Thats Whats the Matter" (La verdadera cuestión o "eso es lo que importa"), 1864 (McClellan intenta mediar entre Abraham Lincoln y Jefferson Davis), Sociedad Histórica de Pennsilvania |
Fotogramas 37, anterior entrada del blog
Els pactes
sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals,
aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966,
ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des de 1977 –publicats en el BOE de 30
d’Abril de 1977– reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el
primer dels drets humans. Així mateix, l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides
i l’Estatut de la
Cort Internacional de Justícia estableix entre els seus
propòsits fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte
al principi de la igualtat de drets i al de l’autodeterminació dels pobles.
El Parlament
de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de
Catalunya a l’autodeterminació. Així es va manifestar en la Resolució 98/III, sobre
el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre
del 1989, i ratificada en la
Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, en la Resolució 631/VIII del
Parlament de Catalunya, sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el
reconeixement de les consultes populars sobre la independència, adoptada el 10
de març de 2010. Més recentment, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la
qual s’aprova la Declaració
de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI,
adoptada el 6 d’octubre de 2016, sobre l’orientació política general del
Govern, han afirmat el dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a
l’autodeterminació i han constatat una majoria parlamentària favorable a la
independència.
Paral·lelament,
la Resolució
1999/57, sobre Promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans
de les Nacions Unides, va proclamar els llaços indissolubles entre els
principis consagrats a la Declaració Universal del Drets Humans i els
fonaments de tota societat democràtica. En aquest context, la gestió pública
democràtica ha estat acceptada internacionalment com un dels pilars de la
societat contemporània i està indissociablement vinculada, entre d’altres, al
dret a la participació política directa i indirecta dels ciutadans i al dret a
la llibertat i a la dignitat humana, incloent-hi la llibertat d’expressió i
d’opinió, la llibertat de pensament i la llibertat d’associació, drets
reconeguts als principals tractats internacionals universals i europeus de
protecció dels Drets Humans. Així doncs, afirmen que la gestió democràtica de
qualsevol discrepància política s’ha de produir amb el ple respecte a aquests
drets humans i llibertats fonamentals.
En dictàmens
recents, el Tribunal Internacional de Justícia afirma que, durant la segona
meitat del segle XX hi ha hagut casos de nous estats que han exercit el dret a
l’autodeterminació sense que l’exercici d’aquest dret a decidir fos motivat per
la fi de l’imperialisme. El Tribunal constata que el dret a decidir dels pobles
ha evolucionat i que en contra d’aquesta evolució no ha sorgit cap norma ni
costum en ordre internacional que prohibeixi aquestes noves pràctiques. L’única
limitació a la legitimitat de l’exercici del dret a decidir que el Tribunal
considera vigent és el recurs il·lícit de la força o d’altres violacions greus
de normes de dret internacional.
L’aprovació
d’aquesta Llei és la màxima expressió, doncs, del mandat democràtic sorgit de
les eleccions del 27 de setembre de 2015 en què, en la decisió que pren el
Parlament de Catalunya de culminar el procés amb la convocatòria del referèndum
d’autodeterminació, hi conflueixen la legitimitat històrica i la tradició
jurídica i institucional del poble català – només interrompuda a llarg dels
segles per la força de les armes–, amb el dret d’autodeterminació dels pobles
consagrat per la legislació i la jurisprudència internacionals i els principis
de sobirania popular i respecte pels drets humans, com a base de tot
l’ordenament jurídic.
L’acte de
sobirania que comporta l’aprovació d’aquesta Llei és l’opció necessària per
poder exercir el dret dels catalans a decidir el futur polític de Catalunya,
especialment després de la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978
que representa l’anul·lació parcial i la completa desnaturalització de
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 – aprovat pel Parlament de
Catalunya i referendat pel poble de Catalunya– mitjançant la Sentència 31/2010 del
Tribunal Constitucional.
Aquesta Llei
representa la resposta democràtica a la frustració generada pel darrer intent
promogut per una majoria molt àmplia d’aquest Parlament per garantir al poble
de Catalunya el ple reconeixement, la representació i participació en la vida
política, social, econò- mica i cultural de l’Estat espanyol sense cap tipus de
discriminació.
En el procés
previ, s’han fet tots els esforços per trobar una via acordada perquè el poble
de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. El Parlament, atenent al
mandat majoritari del poble de Catalunya, assumeix la plena representació
sobirana dels ciutadans una vegada que s’han esgotat totes les vies de diàleg i
negociació amb l’Estat.
En prendre la
transcendental decisió d’aprovar aquesta Llei, el Parlament de Catalunya
expressa la voluntat majoritària del poble, del qual emanen els seus poders,
fent ús de la representativitat legal i democràtica amb l’objectiu de posar en
mans dels catalans i les catalanes la decisió sobre el futur polític del país
amb l’eina més radicalment democràtica de la qual disposem: el vot.
Llei del referèndum
d’autodeterminació, Preàmbul
Butlletí del Parlament de Catalunya, 6.09.2017
Butlletí del Parlament de Catalunya, 6.09.2017
Esta noche ya tienes secesión 3.
ResponderEliminarEsta noche ya tienes secesión 3.
ResponderEliminarLas entradas con la etiqueta 'secesión' serán infinitas como las estrellas del cielo.
ResponderEliminar