 |
| Font del Covilar, San Juan de las Abadesas, Gerona |
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
.................................................................................
Chocando la cabeza
en uno y otro tronco,
avanzando instintiva camino
del agua,
viene la vaca sola.
Es ciega.
De una pedrada
lanzada con mucha maña,
el zagal le vació un
ojo, y el otro
se le ha velado: la
vaca está ciega.
Viene a abrevar a la
fuente como acostumbra,
mas no con el firme
paso de otras veces
ni con sus
compañeras, no: viene sola.
Sus compañeras, por
los riscos, por las cimas,
por el silencio de
los prados y en la ribera,
hacen sonar el
cencerro mientras pastan
la hierba fresca al
azar, ¡ella caería!
Choca con el hocico en
la tallada pila
y retrocede asustada...
Pero vuelve,
e inclina la cabeza
al agua, y bebe tranquila.
Bebe poco, sin demasiada
sed. Después levanta
al cielo, enorme, la
cornuda testa
con un gran gesto
trágico; parpadea
sobre las muertas pupilas,
y se vuelve
huérfana de luz bajo
el sol que quema,
vacilante por los caminos
inolvidables,
oscilando
lánguidamente la larga cola.
Joan Maragall, La vaca cega (trad. Antonio Erena)
No hay comentarios:
Publicar un comentario